Historia

Francesc Carreras i Catxot

Un dels molts racons que potser dignifiqui i alhora digui molt d’un poble o una ciutat, per mi és sens dubte el seu mercat, lloc on per història i per costum, trobarem aquells productes alimentaris de tota la vida, verdura, fruita, carn i peix, tot conjuntat avui amb altres gèneres que amb el temps s’han afegit, oferint al consumidor tota casta de mercaderia.

A Maó, sa Plaça com és conegut el mercat municipal, és tot un referent de la nostra història més contemporània, lloc de trobada des de fa 126 anys de tot un poble entorn als vergeters, les placeres, els carnissers, que cada dia de ben matí, ens ofereixen els seus productes autòctons i de fora, la seva cara més amable per deixar content al client, i per suposat, un sentit únic i propi d’un mercat de poble.
Ubicat a dins un antic convent carmelità, sa Plaça ha viscut tota mena d’adaptacions i transformacions pròpies del pas del temps com els controls de sanitat, de pesos i mesures, d’allotjar una antiga presó o de contemplar encara avui, restes arquitectòniques del que fou per un temps un convent.

Avui sa Plaça segueix essent el principal referent de queviures de la ciutat, però per arribar fins on som, ha passat centúria i mitja. Així idò, anem a esbrinar dins el calaix dels papers d’arxiu, una part de la història de Maó, d’un racó de ciutat.
La plaça del Padró, un mercat de verdura

De les primeres notícies que ens ocupa sobre antics mercats o places com a llocs de venda, sobretot de verdura, fruita, llegums i caça, el trobem durant el segle XVIII, a l’antiga plaça del Padró, avui plaça Colón. Les carnisseries havien tingut el seu lloc primer en els terrenys on trobem des de 1623 el convent de les monges Franciscanes Concepcionistes (ses monges tancades), per passar a partir de la data esmentada, als baixos de la parròquia de Santa Maria, en el carrer Portal de la Mar, vet aquí que durant molt de temps, aquest carrer fou conegut com el Vall de les Carnisseries. Sobre la venda de peix, aquest es feia directament des de les antigues drassanes del port, just devora els molls de vaixells, avui zona d’esbarjo i copes, o també davant l’antiga ermita de Sant Pere, baix de Sa Costa de Ses Voltes, lloc on avui trobem una creu de pedra des de 19–, en record i homenatge als mariners i pescadors, tot i que també van tenir llocs de venda prop de les velles carnisseries.

Tornant al que creiem que fou el primer mercat de verdura, durant el primer període britànic de l’illa governat per R. Kane, home d’empenta a l’hora d’obrir cap a l’exterior un Maó emmurallat que havia quedat molt reduït per els habitants que tenia, després de quatre anys d’obres, el 1736 era inaugurat un nou edifici a la plaça coneguda per Es Padró o també plaça Vella, allotjant-se’n en els seus baixos els hortolans i placeres que anaven a vendre els seus productes i un primer pis de caire municipal, destinat a la custòdia de blat. Aquest immoble es mantindria fins el 1883, essent enderrocat l’any següent per el mal estat de conservació que presentava, motiu pel qual es tornà recuperar un espai, una plaça que de llavonces ençà, ha passat per diferents denominacions, essent coneguda des de 1916, com plaça Colón.

Per tant, l’any 1883, seria l’inici de l’actual mercat municipal, un lloc que amb el decurs del temps, s’ha anat adaptant a les noves normatives higièniques i sanitàries, arribant com el coneixem a dia d’avui.

El Vell Convent del Carme
Potser algú encara desconegui l’origen de l’immoble que acull sa Plaça, un vell convent de l’orde religiosa del Carme, un edifici d’estil neoclàssic, començant la seva edificació el 1726, es continuà el 1750 i acabant les obres (excepte l’enfront) en 1808. La llei desamortitzadora de Mendizábal el 1835, extingí la vida de quasi tots els convents de l’Illa, dels 8 convents que hi havia (sis de frares i dos de monges), sols es salvaren els de caire femení, passant els edificis conventuals i les seves terres, a mans dels ajuntaments i d’algunes famílies riques.
Així seria com l’exconvent del Carme, passaria a mans municipals, adaptant-lo amb el temps, a diferents ocupacions com un mercat, una presó, un col·legi de filletes o la seu dels jutjats de primera instància.

Sa Plaça entre el 1883 i el 1990
Un cop l’edifici de l’antic convent havia passat a mans municipals i abans de ser destinat a mercat, s’hagueren de realitzar algunes obres d’adaptació, com la nova entrada per la plaça de La Miranda, inaugurada el 17 de juliol de 1880. En ser un espai bastant gran, el 1884, a una de les ales de la part baixa, s’instal·laren durant uns anys, un quarter de la Guàrdia Civil.

Pels tombants del segle XIX, s’obriria una presó que funcionaria fins el 1968, tot i que durant uns anys més, serviria com a centre preventiu de detinguts.
Els primers anys del segle passat, l’exconvent carmelita viuria noves obres i adaptacions com per exemple el 1907, en concret el mes de setembre, eren inaugurades les noves instal·lacions que allotjarien el jutjat de primera instància. El 1918, es traslladarien les carnisseries. El trienni de 1936 – 1939, durant la guerra civil espanyola, sa Plaça fou víctima d’alguns bombardeigs aeris sense gaires efectes negatius.

D’aquesta manera passarien els anys, configurant sa Plaça, com un vertader centre neuràlgic en el qual, placeres, carnissers, vergeters i per suposat els consumidors, de ben matí es trobava arreu, essent aquells anys en què encara sa Plaça oferia aquelles flaires peculiars de verdura, de fruita, d’entrar a dins una de les carnisseries i veure penjats els quarters de carn que encara sagnaven o veure fotografies de grans braus que foren famosos pel seu pes, olors que encara podem percebre quan entrem dins sa Plaça.

Les placeres que venien la verdura fresca, sobretot dels vergers de Maó, estaven ubicades a les columnes centrals de l’edifici, ocupant un petit espai on col·locaven els seus gèneres. Els carnissers i pollaries, ocupaven les antigues cel·les monacals, així com també alguns placers que oferien altres productes variats.
Just al costat de la presó, hi havia (avui encara es conserva), l’antic bar El Trueno, lloc de trobada de ben matí dels pagesos, carnissers i placeres que compartien un cafè, les dones i un gin, els homes. A l’altre costat de la presó, la zona destinada a “repeso” lloc de control municipal.

Inexplicablement, l’Ajuntament un bon dia decidí suprimir el coll de la cisterna central del pati del vell claustre, una cisterna de grans dimensions d’on durant molts anys els veïns propers anaven a poar aigua.

1990, el gran canvi
Els primers anys de la darrera dècada del passat segle, es portarien unes obres de gran envergadura, les quals configurarien l’estat físic actual de sa Plaça. Durant tres anys que va perdurar la transformació i adequació, apart de donar un nou aspecte a l’edifici, es respectaren tots aquells elements arquitectònics propis del que havia sigut un convent, com les mènsules treballades entre el 1775 a 1777, realitzades per l’ escultor català Ferran Miquel Comas Ramón (Mataró 1742 – Maó 1799), les voltes de les diferents cel·les o algunes claus de volta amb motius religiosos. Les columnes o els arcs que donen al claustre i una porció de la part alta de sa Plaça.

Es construí un gran pàrquing a la Plaça Miranda el qual annexiona el mercat antic amb un de nou en els seus baixos, a través d’escales mecàniques. La part alta del vell convent avui està destinada a diversos usos com el conservatori de música, seu del museu Hernández Sanz Hernández Mora, la biblioteca de la Fundació Rubió, etcètera.

Avui sa Plaça, el mercat municipal, és tot un referent dins la dinamització de la ciutat, no sols comercial, també l’és cultural, on al pati central, durant l’estiu són moltes les activitats que es porten a terme.

Sa Plaça és tot un símbol per Maó, aquí podem trobar centenars d’històries dels vells vergeters i placeres. És tot un referent del caminar de la ciutat dels darrers 130 anys i amb ells, una porció de la nostra història oberta i alhora tancada, entre les parets del que un dia va ser un convent.

Convent, jutjat, presó, escola, mercat… els dos segles i mig, des de 1750 fins els nostres dies, han fet del Claustre del Carme un espai multifuncional.

Iniciat alhora que el temple però acabat anys després, l’espai ha estat considerat com la part més interessant del conjunt arquitectònic.

“El pare provincial d’aquesta ordre (els carmelites) es dirigía, en l’agost del 1683, als jurats i al consell general de l’illa per a què donessin permís a fundar a Menorca un santuari devall de la indicada advocació, a el que va accedir, senyalant com a llocs apropiats el puig de Santa Àgueda o l’ermita de Nostra Senyora de Gràcia.” Així narra Padro Riudavets en el tercer volum de “Història de Menorca” (1888) a l’inici de la parròquia del Carme a Maó. Com resulta evident, el destí del Claustre del Carme ha estat sempre unit al del
convent i l’esglèsia, que no es va començar a construir definitivament fins l’any 1750.

Riudavets conta que, de moment, el carmelita maonès frare Anastasio Strader, juntament amb altres frares de Maó que es varen traslladar des de Palma i Barcelona, varen convertir en capella una cova de les que hi havia al penyassegat de Baixamar i “dedicant-se a donar lliçons de gramàtica llatina, retòrica i a servir al públic en les seves necessitats i agoníes.”

Amb el temps conseguiren construir un oratori on, a partir del 1701, es va començar a donar missa. Aquesta és una de les principals causes per les que hi ha tants anys des de l’inici del projecte fins la seva consecució. L’esglèsia es començà a construir el 1726 devall el permís del governador Richard Kane, però les disputes entre carmelites i franciscans, que no desitjaven l’instal·lació d’una nova ordre religiosa a la ciutat, obligaren a aturar les obres fins a nou avís.

Pedro Riudavets explica com es va entablar un acord enter les dues congregacions per aquesta qüestió, que arribà, fins i tot, a Roma. Els franciscans d’emparaven en la clàusula canònica per la que no es permitía “establir comunitat qualsevol dins un radi de 4000 passes, sense el consentiment del capellà i dels religiosos existents” i consideraven que un poble petit i pobre com Maó no podia mantenir dos convents religiosos.

Al mig de la polèmica, els carmelites van anar comprant nous terrenys, que amb la desafectació de Mendizàbal, a principis del selge XIX, passaren a ser propietat de l’Ajuntament i a convertir-se en el barri de vivendes actual.

Quan es va obtenir el permís per continuar amb les obres començades en 1726, havien passat ja 24 anys. En aquell moment era governador de l’illa el general Blakeney. El que esteia construit estava en tal estat de inutilitat que es va decidir tirar-ho tot i començar un altre temple.

Així, el 19 de maig del 1750, es posava la primera pedra de la definitiva esglèsia del Carme. En Pedro Riudavets afirma que el mestre Juan Vilà, de l’arrabal de Sant Felip, va ser l’encarregat de dirigir les obres, “assistit de dos mestres de Maó”. Gabriel Julià, al contrari, en el seu llibre “Les arts plàstiques de Menorca” (1994) diu que les obres varen ser dirigides pel mestre Antoni Garcías, que va ser succedit per Juan Díaz, juntament amb els mestres Juan Vilà i Jaume Morro. Fos qui fos el director, aquests mestres aconseguiren aixecar, després de tants anys, un nou temple al centre de Maó. Riudavets apunta també la probable intervenció de l’ingenyer Fernández de Angulo en la construcció.

Les obres del convent i del claustre es varen iniciar al mateix temps que el temple i esvaren cimentar a sobre de les antigues cases i l’oratori, però es finalitzaren més tard. Segons explica Joan J. Gomila en la seva obra “Menorca: guia d’arquitectura” (1988), el 1777 hi havia dos costats acabats i Ferran Comas, el mateix escultor de l’esglèsia, tallava la part inferior dels vint grans arcs repartits pel perímetre de la planta baixa del claustre. Gomila destaca la sobrietat de les façanes neoclàssiques que donen al pati formant “un conjunt simple i contundent” i que es varen acabar el 1781.

L’esglèsia i el convent del Carme són d’estil neoclàssic. El claustre, de grans dimensions, ha estat considerat per diversos autors com “l’espai arquitectònic més interessant del conjunt” (Gomila); “l’única part que conserva les característiques originals d’aquella grandiosa construcció” (Julià); o “una de les intervencions arquitectòniques més singulars de Maó” (J. Martorell).

Ja al degle XIX, el Claustre del Carme també es va veure afectat per la desamortització de béns eclesiàstics. Expulsats provisionalment els frares carmelites del seu convent, en juriol del 1821, el Govern va autoritzar a l’Ajuntament de Maó que pogués disposar del claustre i les cel·les per utilitzar-le’s en benefici públic. Va ser alhesores quan es va establir en aquest espai la sala del Tribunal de Justícia i la presó, que va funcionar com a tal fins que els frares tornaren a ocupar les cel·les el 1823. El 1835 els carmelites abandonaren definitivament el convent i tornaren a destinar-se algunes cel·les per la presó i altres per l’escola pública i altres usos.

Va ser el 1884 quan es va traslladar al Claustre el mercat d’abasts de la població. El pas del temps i altres agents van anar deteriorant poc a poc el mercat, que era testimoni a més de l’evolució dels hàbits de compra dels consumidors. La rehabilitació de les instal·lacions es convertia en una actuació inevitable. El 16 de juny del 1994 l’Ajuntament de Maó aprovà la remodelació del mercat del Claustre. Una vegada finalitzades les obres el 1999, l’antic mercat d’abasts es va convertir en centre comercial, una alternativa adaptada als nous temps i conseqüent amb l’evolució dels estils de vida.